MOT RERA MOT

Quan feia, ric d'infància, a clar de nit,
mentre la gent dormia ja, el pessebre,
amb palpadores mans de cec, absort,
posava tous de molsa humida als junts
dels suros nets i veia clar paisatge. 

Ara que intento, vell i pobre, fer,
desconhortat, nit closa ja, el poema,
bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
poso llacunes de silenci trist,
mot rera mot, i miro la tenebra.  

____________________________________________________________

En aquest poema titulat “Mot rera mot” de Joan Vinyoli ens explica com evoluciona el pas del temps sobre les persones; exactament sobre ell mateix. 

A la primera estrofa ens descriu com un nen petit es lleva durant la matinada, quan la gent dorm, per tal de poder fer el seu pessebre. En la segona, un home vell i pobre amb les mans tremolejants ja no és capaç d’escriure. Per tant, podríem dir, que és una comparació entre la vivor i l’esperança de la joventut amb la decadència i la falta d’il·lusió de la vellesa. 

Finalment, a caire personal, dir que he escollit aquest poema perquè simbolitza tot allò que podem ésser a la joventut i, que moltes vegades es va difuminant amb el pas del temps, pas del temps inevitable.