" Convierte tu muro en un peldaño"
" La verdadera patria del hombre es la infancia"
" El amor consiste en dos soledades que se protegen, limitan y procuran hacerse mutuamente felices"
" El hombre crece, florece y se renueva constantemente en el amor, o muere"
" Ama tu soledad y soporta el sufrimiento que te causa"
¿Cómo sujetar mi alma para
que no roce la tuya?
¿Cómo debo elevarla
hasta las otras cosas, sobre ti?
Quisiera cobijarla bajo cualquier objeto perdido,
en un rincón extraño y mudo
donde tu estremecimiento no pudiese esparcirse.
Pero todo aquello que tocamos, tú y yo,
nos une, como un golpe de arco,
que una sola voz arranca de dos cuerdas.
¿En qué instrumento nos tensaron?
¿Y qué mano nos pulsa formando ese sonido?
¡Oh, dulce canto!
______________________________________________________________________
Aquest poema escrit per Rainer Maria Rilke ens parla de l’amor. D’un amor que és massa gran per intentar acollir-lo dins nostre. Trobem dues parts ben diferenciades. La primera, en què es qüestiona els diferents aspectes d’aquest i, la segona, que sap que, inevitablement, ell sempre estarà unit amb aquella persona. Potser, des del meu punt de vista, la part més intensa es produeix a la segona estrofa, exactament quan recurreix a una comparació amb un instrument musical: el violí. Oh, dolç cant!
Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t, Traducció realitzada per Joan Vinyoli ___________________________________________________________ Aquest poema fou escrit per Rainer Maria Rilke. L’autor, amb aquest conjunt de versos ens vol transmetre l’amor que sent per la seva estimada. Tot i així, no ho fa d’una manera corrent. És a dir, tot i no tenir ulls, orelles, boca, peus... seguirà estimant-la tant com el primer dia. Dóna igual, sempre hi quedarà un raconet del seu cos per tenir-la present. És això, doncs, el que caracteritza el poema i provoca que et sentis captivat tans sols amb una simple ullada: l’amplitud i infinitat del seu amor envers aquella a altra persona.
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.
Rainer Maria Rilke (4 de desembre de 1875 - 29 de desembre de 1926) és un reconegut poeta austríac en llengua alemanya del segle XX. Va crear imatges persistents que tendeixen a centrar-se en els problemes del cristianisme en una època de descreença, solitud i profunda angoixa. Va escriure tant en vers com en una prosa molt lírica. Els seus dos poemes més coneguts són Sonets a Orfeu i les Elegies de Duino. En prosa, les obres més famoses són Cartes a un jove poeta i la Die Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge, gairebé autobiogràfica. També va composar més de 400 poemes en Francès, dedicats al país on va decidir viure, el cantó de Valais a Suïssa. Va néixer amb el bonic nom de René Karl Wilhelm Johann Josef Maria Rilke a Praga, República Txeca (aleshores part de l’Imperi Austrohongarès). La seva infantesa i joventut a Praga no van ser gaire felices. El seu pare, Josef Rilke (1838-1906), va esdevenir funcionari del ferrocarril després d’una frustrada carrera militar. La seva mare, Sophie ("Phia") Entz (1851-1931), provenia d’una família industrial benestant de Praga, els Entz-Kinzelbergers, que vivia en un palau a Herrengasse (Panská), on René va passar gran part dels seus primers anys. El matrimoni dels pares es va desfer el 1884. La relació entre Phia i el seu únic fill ben aviat es va veure obstaculitzada pel perenne dol envers la filla més gran (després de la mort de la filla, van obligar Rilke a adoptar el paper de la seva germana, fins i tot vestint-lo de nena quan era molt jove). Els seus pares van pressionar el jove talent poètic i artístic per fer-lo ingressar en una acadèmia militar, on va romandre de 1886 a 1891, quan la va deixar per malaltia. De 1892 a 1895 va estudiar amb un tutor per preparar l’examen d’ingrès a la Universitat, que va aprovar el 1895. El 1895 i 1896, va estudiar literatura, història de l’art i filosofia a Praga i Munic. En aquesta ciutat, l’any 1897, Rainer Maria Rilke va conéixer Lou Andreas-Salome (1861-1937), una viatgera dona de lletres i intel·lectual, i se’n va enamorar. De fet, va canviar-se el nom de "René" a Rainer en demanar-li-ho ella. La intensa relació amb aquesta dona casada, amb qui va emprendre costosos viatges a Rússia, van durar fins el 1900 però fins i tot després de separar-se, Lou va continuar sent la confident més important de l’autor fins a la mort. Com que havia rebut una formació de psicoanalista de 1912 a 1913 amb Sigmund Freud, va compartir els seus coneixements amb Rilke. L’any 1898, Rilke va emprendre un viatge d’algunes setmanes a Itàlia. El 1899, va viatjar a Moscou, on va conèixer l’escriptor Lleó Tolstoi. Entre maig i agost del 1900, un segon viatge a Rússia, en companyia només de Lou Andreas-Salome, el va tornar a dur a Moscou i Sant Petersburg. A la tardor d’aquell any, va passar uns dies a Worpswede, Alemanya, on van presentar-li l’escultora Clara Westhoff (1878-1954), amb qui es va casar a la primavera. Van tenir una filla, Ruth (1901-1972) el desembre de 1901. Tanmateix, Rilke no estava fet per la vida familiar de la classe mitjana: l’estiu del 1902, va abandonar la casa per marxar a París, on va escriure una monografia sobre l’escultor August Rodin (1840-1917). De tota manera, la relació entre Rilke i Clara Westhoff va continuar tota la vida. D’aquest període són Neue Gedichte (Nous poemes) {1907), Der Neuen Gedichte Anderer Teil (Una altra part dels nous poemes) (1908), els dos poemes de "Requiem" (1909) i la novel·la Els quaderns de Malte Laurids Brigge, que va escriure des de 1904 fins el gener de 1910. Entre octubre de 1911 i maig de 1912, l’autor va viure al Castell de Duino, prop de Trieste, residència de la Comtessa Maria de Thurn und Taxis. Aquí va començar, el darrer any, el cicle de poemes de Elegies de Duino, que romandria inacabat durant una dècada per culpa d’una llarga crisi de creativitat. L’esclat de la Primera Guerra Mundial va soprendre Rilke durant una estada a Alemanya. No va poder tornar a París, on les seves propietats van ser confiscades i subhastades. Va passar gran part de la guerra a Munich, de 1914 a 1916 va viure un tempestuós afer amb la pintora Lou Albert-Lasard. Rilke va ser reclutat a principis de 1916 i la va tocar passar l’entrenament bàsic a Viena. Uns influents amics van intercedir per ell i el van transferir a l’oficina d’arxius de guerra per salvar-lo de l’exèrcit el 9 de juny d’aquell any. Una vegada més va passar el seu temps a Munich, llevat d’una estada al Gut Bockel de Hertha Koenig a Westfàlia. L’experiència traumàtica del servei militar, en reviure dels horrors de l’acadèmia militar, gairebé el va fer emmudir com a poeta. L’11 de juny de 1919, Rilke va viatjar de Munich a Suïssa. El motiu declarat era una invitació per a una conferència a Zurich, però l’autèntica era escapar del caos de la postguerra i reprendre la feina amb les Elegies de Duino. La recerca d’un lloc escaient i assequible on viure va resultar força difícil. Entre altes, el poeta va viure a Soglio, Locarno, i Berg am Irchel. Finalment l’estiu de 1921 va poder trobar una residència permanent al Castell de Muzot, prop de Sierre al Valais. Durant maig de 1922, el seu mecenes, Werner Reinhart, va comprar l’edifici per tal que Rilke hi visqués sense pagar el lloguer. En un intens període creatiu, l’autor va completar les Elegies de Duino durant unes setmanes de febrer de 1922. Abans i després, va escriure les dues parts d’un cicle de poemes Sonets a Orfeu. Es tracta de dues de les obres principals de Rilke. A partir de 1923, el poeta patia cada vegada més problemes de salut que requerien llargues estades al sanatori de Territet, prop de Montreux, al llac de Ginebra. Només poc després de morir es diagnosticà la malaltia de Rilke: leucèmia. El poeta morí el 29 de desembre de 1926 al sanatori de Valmont, a Suïssa, i l’enterraren el 2 de gener de 1927 al cementiri de Raron, a l’Oest de Visp. Trià el seu propi epitafi: Rose, oh reiner Widerspruch, Lust,
Niemandes Schlaf zu sein unter soviel
Lidern.
Justament fa quatre dècades, quan els incessants raigs de sol enlluernaven els jardins de Versalles, la primavera feia el ple a París amb un esclat extraordinari: el tancament de la universitat de Nanterre el dia 2 de maig de 1968 i la irrupció de la policia l’endemà a la Sorbona van ser els detonadors de setmanes de mobilitzacions multitudinàries, d’una revolta que es va estendre amb una virulència insòlita de les aules al carrer, del carrer a les fàbriques, i que va convertir-se en un moviment de contestació d’abast transnacional. Aquest important fet històric apareix al llibre Ramona, adéu escrit per Montserrat Roig l’any 1972. Igualment dir que aquest moviment no apareix directament a la novel·la, sinó que el podem relacionar amb un seguit de successos que apareixen durant el transcurs de la narració. Recordar que aquesta obra es divideix en tres, segons les protagonistes del llibre. D’una banda tenim l’àvia (Mundeta Jover), la mare (Mundeta Ventura) i la filla (Mundeta Claret). Primerament, trobem la relació entre la filla i en Jordi. Potser el que més m’agrada d’en Jordi és que m’assenyali el camí, que em porti. Una manera molt digna de ser anul·lada. (pp. 93-94) Després trobem el fet principal i més emblemàtic en relació al maig del 68: el tancament de la Universitat de Madrid. En Nito li diu a la Mundeta, una altra vegada la conya d’una assemblea de districte, es pot saber què collons ha passat. Que han tancat la Universitat de Madrid, fa la Mundeta. Doncs, si l’han tancada, hi haurà assemblea per estona. Webgrafia:
http://www.cepc.es/rap/Publicaciones/Revistas/3/REPNE_112_111.pdf
Jo us dic:
L’home-sofà vagarà per tota la terra.
L’home-telèfon parlarà eternament sol.
El present serà retransmès i passat.
L’emoció dependrà del capítol 211.
Els somnis procediran de la factoria de la borsa.
L’home-avió no farà ja cap més viatge.
L’home boig serà normalitzat.
El món feliç serà una píndola groga.
L’home s’incomunicarà per comunicació.
A la dona la prenyarà un xip de tedi.
Els fills naixeran per email.
La família serà una imatge hologràfica.
Desapareixeran les místiques caixes d’arengades.
Mai més es menjarà una altra coca de recapte...
___________________________________________________________
Profecia, poema escrit per Dolors Miquel fa una crítica sobre el futur que ens espera. Utilitza exemples quotidians i els ironitza amb una satírica admirable. Per exemple, els fills naixeran per e-mail o els somnis procediran de la factoria de la borsa. Per tant, hauríem de fer una reflexió perquè les tecnologies, per exemple, ens ajuden a desenvolupar la nostra vida però no deixem que ens treguin l’essència única dels éssers humans.
Utilitzant paraules textuals de la pròpia autora, ella ens explicarà la seva vida:
Vaig néixer a la ciutat de Lleida l’any 1960, en un entorn idíl.lic i d’una gran felicitat. Als 6 anys, gairebé al mateix temps que era expulsada d’aquest paradís, vaig descobrir el paradís de l’escriptura: recordo perfectament el primer text que vaig escriure i l’efecte que produïren les paraules sobre mi.
La meva família era un lloc on l’art i la cultura eren completament inexistents i on no tenien ni cabuda ni importància ni llibres, ni discos, ni pintura, ni teatre, ni cine, ni folklore, ni dansa.., ni res que s’hi assemblés. Aquest fet va ser trascendental per a la meva escriptura i va marcar aquesta desviació insòlita que patien en mi l’anar de les generacions de la carn. D’aquests moviments subtils han nascut , entre d'altres moltes coses, tots els meus llibres.
Candilejas agónicas, article publicat per Joan Oliver utilitzant el pseudònim de “Jonás” a la revista barcelonina Destino, concretament al número 931, comença amb diverses preguntes retòriques sobre la decadència de l’antiquíssim art escènic: el teatre.
Oliver, seguidament, se centra en el teatre català argumentant que la crisi que està patint provoca que només se cenyeixi a un nom: Sagarra. Per tant, això no és suficient per la dramàtica del país. Poc després, l’autor realitza una comparació entre el cinema i el teatre. Segons ell, l’única diferència, però més important, dóna avantatge al teatre envers aquesta nova diversió (el cinema) és el fet de la paraula viva, de l’emoció de viure l’espectacle en la seva totalitat i de fer partícips als espectadors.
Jonás ens diu que els empresaris cinematogràfics nord-americans manipulen la massa. Però quan es produeixen els primers indicis de cansament, aquestes astutes persones inventen o simulen una innovació per tal de tornar-les a fer caure en les seves urpes.
Tot seguit, l’autor afirma que no hi ha remei, que les coses funcionen d’aquesta manera. Tot i així, existeix una minoria que són els impulsors del progrés de l’art autèntic i que encara mantenen la flama encesa. Destacar, que pel to utilitzat per Oliver ens adonem que se sent partidari d’aquesta minoria.
Darrerament, expressa la seva opinió crítica sobre els darrers intents que s’han produït per tal de superar aquesta crisi teatral. Igualment, l’escriptor pensa que no han servit de gaire cosa ja que no es tenen els medis necessaris i, finalment han provocat que es vagi creant “el teatre comercial”. Un teatre que acaba donant-li més importància allò que es veu a simple vista que no pas al sentit intern de les paraules.
Per concloure, emfatitzar les últimes paraules d’aquest article perquè segons l’autor no ens podem quedar de braços creuats veient com es dissipa el teatre català i potser, amb l’esperança d’un ésser que estimi el teatre, el fet de gaudir de l’espectacle, en tot el sentit que comporta la paraula i sense ànim de lucre reanimi aquest colós art.
La felicitat que palpem en el llibre de Ball Robat escrit per Joan Oliver es pot resumir amb la següent frase dita per l'Eulàlia cap en Cugat:
"T'hi refugies per defensar-te de la terrible soledat del teu cor... per oblidar el tristíssim fracàs del teu amor de dona..."
Enric Casassas (Barcelona 1951) Poeta. Fill d'Enric Casassas i Simó. La seva obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). És autor de La cosa aquella (1982, premi Crítica Serra d'Or de poesia 1992), No hi érem (premi Crítica de poesia catalana, 1994), Desfà els grumolls (1994), Calç (1996, premi Carles Riba 1995), D'equivocar-se així (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), Coltells (1998), Plaça Raspall: poema en set cants (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999), Canaris fosforescents (2001), Que dormim (2002).
Menjo sol tot l'hivern
t'abraço
camino aquest carrer
t'abraço
m'enfonso en el no res
t'abraço
compro un encenedor
t'abraço
de nit em crec que et veig
t'abraço
potser vol entrar vent
t'abraço
passo calor fa fred
t'abraço
ni t'abraço ni no
t'abraço
discuteixo amb infants
t'abraço
m'aturo pel camí
t'abraço
escric qualsevol vers
t'abraço
em desperto obro els ulls
t'abraço
m'escapo de l'infern
t'abraço
no sé com perquè sí
t'abraço
begut i buit i encès
t'abraço
no et podré abraça més
t'abraço
l'abraç meu et fereix
t'abraço
me'n vaig et dic adéu
t'abraço
estic aquí no ho veus
t'abraço
____________________________________________________________
Aquest poema escrit per Enric Casassas és singular a tots els altres ja que, per exemple, després de cada vers reitera “t’abraço”. Igualment crec que l’autor amb aquesta repetició només intenta emfatitzar una cosa tan normal com pot ser abraçar a una persona i perquè el lector, des del primer moment quedi captivat. Particularment he triat aquesta poesia perquè en poques paraules és capaç de transmetre el que sent una persona quan està enamorada i aquell irremeiable desig de no poder viure sense ella. També, destacar que durant el transcurs de tot el poema l’autor parla en primera persona del singular excepte en la tornada “t’abraço”. Per tant, podríem dir que en certa manera s’està dirigint a ell mateix “jo” (títol del poema). Per concloure, mencionar que es tracta d’un poema replet de metàfores on el llenguatge és viu i àgil.
Al pot petit hi ha poca confitura
i al cor trencat la veritat més dura:
mal amagat és mal que no té cura,
la llibertat, la llei que és més segura,
la veritat, bandera que no es jura,
i el paradís, un bon plat de verdura.
____________________________________________________________
Refrany, poema escrit per Enric Casassas. Però, exactament, què és el que ens vol dir l’autor? Mètricament trobem una poesia d’una única estrofa composada de 6 versos que, coincidentment, a cada vers hi apareix un refrany. Per tant, probablement, hagi escollit aquest poema per la seva originalitat, ja que a simple vista sembla que no tingui cap sentit però, de mica en mica, el pots anar descomposant i trobar-li un significat. També, l’autor, com a estratègia per intentar captar l’atenció dels lectors ha inclòs variacions en el contingut d’alguns refranys i, conseqüentment provoca que sigui un poema viu, sorprenent i alhora intrigant. Per concloure, emfatitzar que els refranys formen part de la nostra cultura i de la nostra vida quotidiana i, per tant, hauríem d’intentar preservar-los perquè romanguin amb nosaltres i no es perdin amb el pas del temps.
Fernando António Nogueira Pessoa (Lisboa 13 de juny de 1888-20 de novembre de 1935) és més conegut com a Fernando Pessoa i és un dels majors poetes i escriptors de la llengua portuguesa i de la llengua europea.
Pessoa es guanyava la vida com a traductor. Una particularitat és que ell no escrivia la seva poesia sinó poesia de diversos autors ficticis, estil i modes. Va publicar sota diversos heteronimis com Ricardo Reis, Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Bernardo Soares i també va publicar crítiques contra els seus poemes amb diversos heteronimis.
Va passar quasi tota la seva infància a Sudàfrica perquè la seva mare es va casar l’any 1895 a l'Església de Sao Mamede de Lisboa amb el comandant Joao Miguel Rosa, cònsol de Portugal en Durban. Fou en Àfrica on Pessoa demostraria ja de molt petit les seves grans qualitats per a la literatura i la llengua anglesa.
Va morir per problemes hepàtics als 47 anys (29 novembre de 1935) en la mateixa ciutat on va néixer.
Obra poètica
L'obra poètica de Pessoa és molt inconstant però està recollida en 9 volums d’obres completes: Poesies de Fernando Pessoa (1942), Poesies d’Álvaro Campos (1944), Poemes d’Albert Caeiro (1946), Odes a Ricard Reis (1946) i Missatge (1945), únic llibre de poemes portuguesos que va publicar en vida (1935).. (només he anomenat les 5 primeres ja que són les més importants). La seva obra amb diversos assajos ha esta recollida: Pàgines d’estètica i de teoria i crítica literària (1967), Pàgines íntimes d’autointerpretació (1966) i textos filosòfics (1968).
El patriotisme que aboca aquest poema de Pere IV provoca que tots ens hi identifiquem. Per tant, és un dels poemes més coneguts per tots nosaltres. Relata com una persona, o el mateix Pere IV, a causa de la guerra, va haver d’exiliar-se i veure el seu poble, les seves arrels des de la llunyania sense poder-hi fer res. És allà, en la seva estimada Catalunya on va néixer, viure...És aquest sentiment inexplicable, de malenconia el que provoca que aquesta poesia sigui especial, única.
Joan Oliver (Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986). Signava la seva obra poètica amb el pseudònim de Pere Quart. Fill d'una acabalada família industrial: el seu besavi havia estat fundador de la Caixa de Sabadell i el seu pare era un personatge influent del Foment del Treball. Va estudiar Dret i viatjà força per Europa. Es dedicà a la literatura i fou fundador de La Mirada. El primer llibre, Una tragèdia a Líl·liput (1928) fou un recull de contes. El seu primer llibre de poesia, Les Decapitacions (1934), coincideix, i no per casualitat, amb la crisi política d'aquells anys. Estrenà i publicà les peces teatrals Cataclisme (1935) i Allò que tal vegada s'esdevingué (1936), una Oda a Barcelona (1936) i Bestiari (1937). A partir dels fets de juliol de 1936 multiplica les seves activitats literàries i cíviques i esdevé un dels intel·lectuals més compromesos en la lluita antifeixista. El 1938 estrena el drama La fam. La desfeta de 1939 ho canvia tot. Inicia el periple de l'exili, s'instal·la definitivament a Santiago de Xile, on sobreviu a base de traduccions, col·laboracions en la premsa i en la ràdio. El 1947 publica Saló de tardor. Quan torna a Barcelona, el 1948, és depurat amb dos mesos de presó. El 1956 publica Terra de naufragi. Lluny de desanimar-se dedica tots els seus esforços a la creació d'un teatre català que sigui alhora assequible a un públic burgès i literàriament i ideològicament digne: hi contribueix amb les traduccions de Pigmalió, de Shaw (1957) o la d'El Misantrop, de Molière, i amb obres pròpies com Ball robat (1958), Primera representació (1959) i Una drecera (1960). Malviu econòmicament gràcies a traduccions i col·laboracions a "Destino", entre d'altres. La seva situació econòmica millora el 1962, quan esdevé director literari de l'editorial Aymà. A l'editorial Montaneri Simó, on treballa en la confecció d'un diccionari de literatura, entra en contacte amb un grup d'estudiants i llicenciats joves, que troben en ell una mena de figura patriarcal. El 1960 publica Vacances pagades, i després, Dotze aiguaforts de Granyer (1962), Circumstàncies (1968), Quatre mil mots (1977) i Poesia empírica (1981). En el camp de la narrativa cal destacar Biografia de Lot i altres proses (1963). El 1970 se li concedí el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i Edicions Proa començà a publicar les seves obres completes. Mantingué la rebel·lia i la sempre fidel ideologia nacionalista fins a la seva mort.
Quan feia, ric d'infància, a clar de nit,
mentre la gent dormia ja, el pessebre,
amb palpadores mans de cec, absort,
posava tous de molsa humida als junts
dels suros nets i veia clar paisatge.
Ara que intento, vell i pobre, fer,
desconhortat, nit closa ja, el poema,
bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
poso llacunes de silenci trist,
mot rera mot, i miro la tenebra.
____________________________________________________________
En aquest poema titulat “Mot rera mot” de Joan Vinyoli ens explica com evoluciona el pas del temps sobre les persones; exactament sobre ell mateix.
A la primera estrofa ens descriu com un nen petit es lleva durant la matinada, quan la gent dorm, per tal de poder fer el seu pessebre. En la segona, un home vell i pobre amb les mans tremolejants ja no és capaç d’escriure. Per tant, podríem dir, que és una comparació entre la vivor i l’esperança de la joventut amb la decadència i la falta d’il·lusió de la vellesa.
Finalment, a caire personal, dir que he escollit aquest poema perquè simbolitza tot allò que podem ésser a la joventut i, que moltes vegades es va difuminant amb el pas del temps, pas del temps inevitable.
Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona 1914 - 1984). Poeta de formació autodidàctica, el coneixement de Rilke (de qui féu excel·lents versions) i Riba, als quals s'afegiren després Hölderlin, Rimbaud i Shakespeare, determinà una sòlida vocació poètica, entesa en els termes de la poesia metafísica del romanticisme alemany i del postsimbolisme: el poeta ha de lliurar-se a l'emoció lírica, en la qual, pel llenguatge, esdevé present l'ésser. Començà la seva producció amb Primer desenllaç (1937), on un exacte sentit del poema, sorgit de la voluntària concentració de l'esperit en si mateix o en un objecte, és potenciat per un llenguatge sobri. De vida i somni (1948) desenvolupa la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de la imatge, amb poemes de factura simple i de línia melòdica depurada. El to de Les hores retrobades (1951) és marcadament elegíac dins aquest estil. El callat (1956) deu l'origen dels seus millors poemes a una exigent il·luminació verbal que s'imposa al poeta, el qual es limita a vigilar la cohesió d'un llenguatge clarament simbòlic. Realitats (1963) representa un canvi notable, en tendir el poeta cap al realisme i accentuar l'objectivació i la despersonalització, que es concreta en poemes despullats de retòrica, en els quals, però, l'aspecte quotidià mantindrà encara ressons simbòlics, una opció lírica que ha reeixit en obres com Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d'aram (1976), Llibre d'amic (1977) i El griu (1978). El 1975 aplegà la seva poesia a Poesia completa 1937-1975 i el 1979 ho féu a Obra poètica 1975-1979, però continuà la seva poesia amb Cercles (1980), A hores petites (1981), Cants d'Abelone (1982), Domini màgic (1984) i amb Passeig d'aniversari (1984), que rebé nombrosos premis, entre els quals el Ciutat de Barcelona, de la Generalitat de Catalunya, i el Premio Nacional de Literatura. Pòstumament hom ha publicat la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol en el recull Barcelona/Roda de Ter. Correspondències (1987).
No és un fragment d'una obra de teatre o un llibre de poesia...
És un cal·ligrama i, de ben segur, que molts de vosaltres recordeu. Per tant, he decidit penjar-ho perquè considero que és una forma original de fer poesia. Recordar que un cal·ligrama és un text, de vegades tan sols una frase o paraula, generalment poètic, en el que s´utilitza la disposició de les paraules, la tipografia o la cal·ligrafia per tal de representar el contingut del poema. Finalment, esmentar que Salvat Papasseït va ser un dels grans caligramistes de la literatura catalana, la qual cosa es manifesta pel seu primer llibre; Poemes en ondes hertzianes.