" Convierte tu muro en un peldaño"
" La verdadera patria del hombre es la infancia"
" El amor consiste en dos soledades que se protegen, limitan y procuran hacerse mutuamente felices"
" El hombre crece, florece y se renueva constantemente en el amor, o muere"
" Ama tu soledad y soporta el sufrimiento que te causa"
¿Cómo sujetar mi alma para
que no roce la tuya?
¿Cómo debo elevarla
hasta las otras cosas, sobre ti?
Quisiera cobijarla bajo cualquier objeto perdido,
en un rincón extraño y mudo
donde tu estremecimiento no pudiese esparcirse.
Pero todo aquello que tocamos, tú y yo,
nos une, como un golpe de arco,
que una sola voz arranca de dos cuerdas.
¿En qué instrumento nos tensaron?
¿Y qué mano nos pulsa formando ese sonido?
¡Oh, dulce canto!
______________________________________________________________________
Aquest poema escrit per Rainer Maria Rilke ens parla de l’amor. D’un amor que és massa gran per intentar acollir-lo dins nostre. Trobem dues parts ben diferenciades. La primera, en què es qüestiona els diferents aspectes d’aquest i, la segona, que sap que, inevitablement, ell sempre estarà unit amb aquella persona. Potser, des del meu punt de vista, la part més intensa es produeix a la segona estrofa, exactament quan recurreix a una comparació amb un instrument musical: el violí. Oh, dolç cant!
Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t, Traducció realitzada per Joan Vinyoli ___________________________________________________________ Aquest poema fou escrit per Rainer Maria Rilke. L’autor, amb aquest conjunt de versos ens vol transmetre l’amor que sent per la seva estimada. Tot i així, no ho fa d’una manera corrent. És a dir, tot i no tenir ulls, orelles, boca, peus... seguirà estimant-la tant com el primer dia. Dóna igual, sempre hi quedarà un raconet del seu cos per tenir-la present. És això, doncs, el que caracteritza el poema i provoca que et sentis captivat tans sols amb una simple ullada: l’amplitud i infinitat del seu amor envers aquella a altra persona.
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.
Rainer Maria Rilke (4 de desembre de 1875 - 29 de desembre de 1926) és un reconegut poeta austríac en llengua alemanya del segle XX. Va crear imatges persistents que tendeixen a centrar-se en els problemes del cristianisme en una època de descreença, solitud i profunda angoixa. Va escriure tant en vers com en una prosa molt lírica. Els seus dos poemes més coneguts són Sonets a Orfeu i les Elegies de Duino. En prosa, les obres més famoses són Cartes a un jove poeta i la Die Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge, gairebé autobiogràfica. També va composar més de 400 poemes en Francès, dedicats al país on va decidir viure, el cantó de Valais a Suïssa. Va néixer amb el bonic nom de René Karl Wilhelm Johann Josef Maria Rilke a Praga, República Txeca (aleshores part de l’Imperi Austrohongarès). La seva infantesa i joventut a Praga no van ser gaire felices. El seu pare, Josef Rilke (1838-1906), va esdevenir funcionari del ferrocarril després d’una frustrada carrera militar. La seva mare, Sophie ("Phia") Entz (1851-1931), provenia d’una família industrial benestant de Praga, els Entz-Kinzelbergers, que vivia en un palau a Herrengasse (Panská), on René va passar gran part dels seus primers anys. El matrimoni dels pares es va desfer el 1884. La relació entre Phia i el seu únic fill ben aviat es va veure obstaculitzada pel perenne dol envers la filla més gran (després de la mort de la filla, van obligar Rilke a adoptar el paper de la seva germana, fins i tot vestint-lo de nena quan era molt jove). Els seus pares van pressionar el jove talent poètic i artístic per fer-lo ingressar en una acadèmia militar, on va romandre de 1886 a 1891, quan la va deixar per malaltia. De 1892 a 1895 va estudiar amb un tutor per preparar l’examen d’ingrès a la Universitat, que va aprovar el 1895. El 1895 i 1896, va estudiar literatura, història de l’art i filosofia a Praga i Munic. En aquesta ciutat, l’any 1897, Rainer Maria Rilke va conéixer Lou Andreas-Salome (1861-1937), una viatgera dona de lletres i intel·lectual, i se’n va enamorar. De fet, va canviar-se el nom de "René" a Rainer en demanar-li-ho ella. La intensa relació amb aquesta dona casada, amb qui va emprendre costosos viatges a Rússia, van durar fins el 1900 però fins i tot després de separar-se, Lou va continuar sent la confident més important de l’autor fins a la mort. Com que havia rebut una formació de psicoanalista de 1912 a 1913 amb Sigmund Freud, va compartir els seus coneixements amb Rilke. L’any 1898, Rilke va emprendre un viatge d’algunes setmanes a Itàlia. El 1899, va viatjar a Moscou, on va conèixer l’escriptor Lleó Tolstoi. Entre maig i agost del 1900, un segon viatge a Rússia, en companyia només de Lou Andreas-Salome, el va tornar a dur a Moscou i Sant Petersburg. A la tardor d’aquell any, va passar uns dies a Worpswede, Alemanya, on van presentar-li l’escultora Clara Westhoff (1878-1954), amb qui es va casar a la primavera. Van tenir una filla, Ruth (1901-1972) el desembre de 1901. Tanmateix, Rilke no estava fet per la vida familiar de la classe mitjana: l’estiu del 1902, va abandonar la casa per marxar a París, on va escriure una monografia sobre l’escultor August Rodin (1840-1917). De tota manera, la relació entre Rilke i Clara Westhoff va continuar tota la vida. D’aquest període són Neue Gedichte (Nous poemes) {1907), Der Neuen Gedichte Anderer Teil (Una altra part dels nous poemes) (1908), els dos poemes de "Requiem" (1909) i la novel·la Els quaderns de Malte Laurids Brigge, que va escriure des de 1904 fins el gener de 1910. Entre octubre de 1911 i maig de 1912, l’autor va viure al Castell de Duino, prop de Trieste, residència de la Comtessa Maria de Thurn und Taxis. Aquí va començar, el darrer any, el cicle de poemes de Elegies de Duino, que romandria inacabat durant una dècada per culpa d’una llarga crisi de creativitat. L’esclat de la Primera Guerra Mundial va soprendre Rilke durant una estada a Alemanya. No va poder tornar a París, on les seves propietats van ser confiscades i subhastades. Va passar gran part de la guerra a Munich, de 1914 a 1916 va viure un tempestuós afer amb la pintora Lou Albert-Lasard. Rilke va ser reclutat a principis de 1916 i la va tocar passar l’entrenament bàsic a Viena. Uns influents amics van intercedir per ell i el van transferir a l’oficina d’arxius de guerra per salvar-lo de l’exèrcit el 9 de juny d’aquell any. Una vegada més va passar el seu temps a Munich, llevat d’una estada al Gut Bockel de Hertha Koenig a Westfàlia. L’experiència traumàtica del servei militar, en reviure dels horrors de l’acadèmia militar, gairebé el va fer emmudir com a poeta. L’11 de juny de 1919, Rilke va viatjar de Munich a Suïssa. El motiu declarat era una invitació per a una conferència a Zurich, però l’autèntica era escapar del caos de la postguerra i reprendre la feina amb les Elegies de Duino. La recerca d’un lloc escaient i assequible on viure va resultar força difícil. Entre altes, el poeta va viure a Soglio, Locarno, i Berg am Irchel. Finalment l’estiu de 1921 va poder trobar una residència permanent al Castell de Muzot, prop de Sierre al Valais. Durant maig de 1922, el seu mecenes, Werner Reinhart, va comprar l’edifici per tal que Rilke hi visqués sense pagar el lloguer. En un intens període creatiu, l’autor va completar les Elegies de Duino durant unes setmanes de febrer de 1922. Abans i després, va escriure les dues parts d’un cicle de poemes Sonets a Orfeu. Es tracta de dues de les obres principals de Rilke. A partir de 1923, el poeta patia cada vegada més problemes de salut que requerien llargues estades al sanatori de Territet, prop de Montreux, al llac de Ginebra. Només poc després de morir es diagnosticà la malaltia de Rilke: leucèmia. El poeta morí el 29 de desembre de 1926 al sanatori de Valmont, a Suïssa, i l’enterraren el 2 de gener de 1927 al cementiri de Raron, a l’Oest de Visp. Trià el seu propi epitafi: Rose, oh reiner Widerspruch, Lust,
Niemandes Schlaf zu sein unter soviel
Lidern.